Orígens
Antecedents
L’Església Adventista del Setè Dia va néixer a partir del moviment millerista de la dècada de 1840, una de les últimes onades de fervor espiritual del Segon Gran Despertar religiós. El moviment millerista rep el nom de William Miller, el qual, estudiant la profecia de Daniel 8,14, va arribar al convenciment que la “purificació” de què parlava el profeta era el retorn de Crist per purificar l’Església. Aplicant el principi d’interpretació profètica de dia per any (aplicat a les profecies de Daniel i Apocalipsi), a la profecia dels 2.300 dies de Daniel 8,14, va concloure que la segona vinguda de Crist es donaria «al voltant de 1843». El moviment millerista va culminar amb el “moviment del setè mes”, que ensenyava que el “ministeri sacerdotal de Crist” culminaria amb la purificació de la Terra i establia la segona vinguda de Crist per a una data no anterior al 22 d’octubre de 1844, coincidint amb un Iom Kippur. Atès que Crist no va tornar en aquella data, l’episodi es va conèixer com “La gran decepció”.
El procés fundador
Tot i que aquella decepció va suposar l’enfonsament del moviment adventista de Miller, una part dels seus seguidors va aprofundir en l’estudi de les profecies bíbliques i va descobrir el que esdevindria una de les doctrines característiques de l’adventisme del setè dia: la doctrina del Santuari. Amb aquest estudi va sorgir la problemàtica del dia bíblic de repòs i adoració. Entre els pioners adventistes, el primer a defensar l’observança del dissabte com a dia de repòs instaurat per Déu fou el capità Joseph Bates. Bates va conèixer la doctrina del dissabte gràcies a un fullet escrit per un predicador millerista anomenat Thomas M. Preble, el qual havia rebut la influència d’una jove baptista del setè dia, Rachel Oakes Preston.
Després de la Gran Decepció, durant prop de vint anys, el moviment adventista fou un grup disgregat de persones que s’adherien al missatge. Entre els seus principals partidaris s’hi comptaven James White, la seva esposa Ellen G. White i l’esmentat Joseph Bates. Amb el pas del temps, aquells pioners s’adonarien que el que havia nascut com un moviment transconfessional esdevenia una nova comunitat eclesiàstica, les necessitats de la qual els empenyerien a organitzar-se en església; cosa que es donaria l’any 1863. A partir d’aquell any, el creixement de la nova església atenyeria cotes realment elevades i en molt poc temps els adventistes americans entrarien en contacte amb el moviment adventista que, de manera paral·lela, s’havia desenvolupat a Europa. Així naixia una església amb la voluntat d’arribar a tots els racons del planeta.
L’adventisme a Catalunya
L’any 1903, els germans Frank i Walter Bond, originaris dels Estats Units, van arribar a Barcelona decidits a obrir el camp missioner d’Espanya. Pocs mesos després de la seva arribada es van traslladar i instal·lar a Sabadell, on van fundar una escola. Poc temps després ja s’havia format un grup de fidels que, més endavant, s’estendria per altres indrets de la Península. El nombre d’adventistes augmentaria de manera més o menys estable fins a l’esclat de la Guerra Civil espanyola l’any 1936, que va suposar la disgregació de la comunitat i va forçar-ne un nou inici.
Però aquesta vegada ja no es partiria de zero, la iniciativa vindria dels adventistes del país i seria capaç de superar les fèrries restriccions en matèria de llibertat de culte i religió que va imposar la dictadura del general Franco. En l’actualitat l’Església Adventista del Setè Dia té oberts temples a totes les comunitats autònomes de l’Estat espanyol i s’integra a la Federació Evangélica Espanyola (FEREDE), que agrupa les confessions cristianes d’arrel evangèlica d’Espanya i n’és l’interlocutor davant de l’Estat.
En acabar la Guerra Civil, l’any 1939, a Catalunya subsistiria només un grup, a Barcelona, del qual n’ha sorgit la quasi totalitat d’esglésies en territori català. Actualment, hi ha esglésies adventistes del setè dia a totes les províncies de Catalunya.
Font: Wikipèdia i revisió pròpia